No soc enòleg

No aniràs a parar a enlloc si no ets un entès en vins o caves!

Apreciar una filera de bombolles que brillen com diamants, saber si les aromes que surten de la copa són d’una varietat o una altra de raïm i en definitiva, saber només ensumant quins graus té el cava o quan mesos en bóta ha estat aquell vi, és de vital importància si no vols quedar-te isolat entre tanta gent que tant en sap d’aquest tema.

En qualsevol dinar o sopar, sempre hi ha algú que no sap res de vins o caves. Normalment sóc jo. Jo només sé si m’agrada o no. Però sense comparar-lo amb cap altre, només puc valorar-ho en aquell moment. Per això em sento desplaçat! I per això vull ser enòleg.

Tinc una enveja quan tots comencen a dir que aquest és millor que l’Herencia Remondo, però no tan fort de color que el Protos. Eh, i tot això sense tenir res davant seu. Ho diuen de memòria. Em moro d’enveja. I ells ho saben i s’hi recreen.

Hi ha moltes coses de les que tothom en sap (o així volen fer-ho creure) i que per contra jo no, i que com es diu, “a mi no se’m cauen els anells” per acceptar-ho.
Un altre exemple.

– Carinyuu, vols que et doni l’anell ara o en la intimitat?
– En serio que m’has comprat un anell? Però si vam dir que no ens regalaríem res!
– El vols o no?
– Va si si, posa-me’l.

Aquí comença un curset intensiu de tres dies del què s’ha de saber i de què s’ha d’aprendre per ser un bon enòleg de les pedres. Paper i llapis que comencem.
– Carinyuu, és que no puc parar de mirar-lo. És preciós. D’on és?
– De la joieria de la cantonada.
– Si home, però si allà vaig veure un anell molt maco abans d’ahir i aquest no hi era?
– Aquest el tenien a dins, amagat.

Seguim. Abans de sopar sa germana i son pare comenten que és molt maco. Se’l posen i observen que a les dues fileres dels extrems són rodons i els de la filera del mig en té de quadrats. “És molt original”, conclouen.
El dia de Nadal al matí la meva tieta diu: “Collons nen, si que pixes alt”. Ma mare, mon pare, sa mare, la seva iaia, assenteixen a tots els comentaris i afirmacions sobre la bellesa de les pedres.

– Però és bo?, s’atreveix algú a preguntar.
– Home, coneixent com és ell i veient com brilla tant l’anell com les pedres, ho ha de ser.

L’endemà dia de Sant Esteve i amb l’altra banda de la família penso que es resoldrà tot. Però segueixo copsant comentaris, experiències en joieries i consells de manteniment, entre els canelons de tomàquet i la carn, sobre la bellesa de l’anell.

El 24 de juliol entro a la joieria de la cantonada a comprar un anell com a detall, ja que és el seu Sant. Quan ja en tinc escollit un en forma de flor i que trobo original i diferent, la noia em diu que en té d’altres. I m’ensenya l’anell.
– És molt maco, però no volia gastar-me tants diners (la dependenta ara sap que no sóc gemmòleg)
– Nooo, però si val com el de la flor, uns seixanta euros.
– Ah, doncs em quedaré els dos.

Camí de casa decideixo que només li donaré un anell. Que l’altre me’l guardaré, no se sap mai quan el necessitaré. Decideixo que una flor fa estiu.

La veritat és que la vaig encertar perquè sembla que un Nadal és un moment més idoni que no pas un Sant per regalar pedres, de seixanta euros, però que durant tres dies han costat seixanta mil, segons tots els entesos amb els que he conversat darrerament. Us prometo que fins i tot jo he dubtat i he volgut pensar que s’havien equivocat a la joieria. He vist a tothom tan segur de si mateix!!

Sobre l'autor

Deixa una resposta

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies